Valls Creu de Tarragona o Vallmoll

Aquesta creu de terme, documentada des de l'any 1389 fins l'any 1490, gairebé sempre fou documentada com a Creu de Tarragona. Tan sols cap el 1470 se cita com a Creu de Vallmoll i creu de Tarragona indistintament.
Actualment, es troba col·locada sobre la base d'un graó mol alt. La creu s'aixeca sobre un gruixut fust amb un fris en alt relleu en els murs, en el que, entre flors, es troben, interpolats, la representació de la persona de Crist, i dos escuts de Valls repujats.

A la part superior del capitell, hom hi pot encara admirar escuts de lavila, Agnus, i motius florals.

Font: Monografies Vallenques 3
Volum XVI
Autor: Gabriel Secall i Güell

Miramar: La Creu

El cim de La Cogulla, (789 mts), a la serra de Miramar, on presideix l'amblemàtica creu de ferro forjat, engolida avui per tota mena d'antenes i edificis d'empreses de telecomunicacions i TV.

Miramar és un nucli de població de Figuerola del Camp, a l'Alt Camp. Situat al vessant est de la Serra de Miramar, a uns 670 m d'altitud, s'hi accedeix des de la carretera N-240, entre Valls i Montblanc, o pel GR 7.
Durant els segles XII i XIII, Figuerola i Miramar formaven part del castell de Prenafeta. A finals del segle XIII, però, Berenguer de Puigverd donà aquestes poblacions al monestir de Poblet, fins a l'exclaustració del monestir l'any 1835.
Les cases del poble estan penjades de la muntanya, mirant al mar, d'aquí el seu nom. N'és destacable l'església romànica de Sant Mateu, amb un altar dedicat al patró dels excursionistes, Sant Bernat de Menthon.

Font: Viquipèdia

Valls Creu de Cames

Creu de terme, doniminada Creu de Cames, situada al antic cami de Mosmolets, avui al costat d'una fabrica de ceramica al carrer del mateix nom de Valls.

Diu la tradició poplular que pel Portal d'en Farigola, costat avall, fa molt temps, srtíun home amb tota la pinta de rodamón. Cosa raram, no trobà ningú a la vila que li oferis sostre ni acolliment. Instal·lat sota els porxos de la Plaça de lesQuarteres, allargava la mà demanant una aloina als vilatans uqe hi circulaven, però, cap d'ells li'n feia cas.
Finalment, sentint-se dissortat i amb el cor ple de verí, resolgué abandonar la vila tot renegant. S'anà enfosquin el cel, i els llampecs aparegueren cada vegada més sovint, mentre ell anava enfilant el camí de Montblanc, tot queixant-se de la seva mala sort i de Déu mateix. De sobte, un llampec il·luminà la creu de terme que s'alçava al peu del camí. Aquella aparició, queper a tota persona de l'època era un signe de prtecció, encengué de tal manera aquell home descregut que amb la seva mà sacrílega adreçà un tret contra la imatge del Creador.
Al mateix instant, caigué estenallat, i un llamp s'enfonsà a terra entreles confulsions del seu cos. Una frare vaputxí passava per la vora i va córrer per salvar-lo d'aquell terrible càstig, però ja eratard... solament les cames li quedaren enfora. El frare volent treure'l..., l'agafà per una cama, que li quedà a les mans. La resta del cos fou engolit per sempre. La llegenda continua. Algú ha volgut atribuir el nom de Creu de Cames a la tradició popular de la llegenda, mentre que d'altres, amb més essència, creuen que pregué el nom d'un personatge vallenc.

Font: Mongrafies vallenques 3
Volum XVI
Autor: Gabriel Secall i Güell